Som, serem allò que vulguem ser.

2012-02-17T04:17:00.000-08:00

Mirando por la ventana imagino montañas nevadas...
I de cop, sents que simplement t'adones que aquelles paraules son les que tens a dins i no saps com treure. T'adones que hi ha algú que et coneix millor que tu mateixa, però que ni tan sols et coneix. Una persona que es sent igual que tu i que sent la vida de la mateixa forma que tu. Que m'ajuda realment a coneixer-me, que sempre te algo a dirte en qualsevol situació. Que le jodan a mi vida, soy un suicida fallido

2012-01-02T13:54:00.001-08:00

Que no vull que canvii res, tot i que vaig ser jo, qui va decidir que canvies, deixar molt enrerrer per creixer, per convertirme en la persona que sempre he volgut ser. El moment de canviar per bé, per pensarme les coses per no tornar-me equivocar, no vull seguirme equivocant, vull canviar, però no vull que arribi el moment que vaig marcar com a límit. Vull canviar al meu ritme, no vull envellir, no voldria que res hem presiones a canviar, tot i que soc jo mateixa qui hem presiona. Que queden poques hores, i que no basten per fer tot el que vull. Que veig com tot això s'escapa, s'envà per no tornar mai mes. Que jo som sa unica puta culpable de que pasi tot això, però som incapaç d'aturar-ho ara, ja es masa tard per fer-se enrere. Ha arribat el moment limit i ho he d'assumir. Mai mes tornar enrrere. Mai mes. M'arrepentesc enormement de haver-ho volgut, però ja es tard per fer-se enrerre... i sé que ha de ser així, però no ho vull. Vull que tot torni a ser tan senzill com ho era abans. Seguirme preocupant per les mateixes coses que ara ja obvio, però que abans eren les més dificils. I poder seguir sense adonarme'n de les que ara hem foten realment. Vull tornar, i vull fugir... vull deixar de ser jo, i vull tornar a ser jo. Potser tot això hem surt malament i acabo sent una mala persona, pitjor que ara. Probablement, tota sa puta vida m'arrepentiré d'això que estic a punt de fer. Probablement. Però, el que mes me fot realment, es deixar tot això enrere per no poder.lo tornar a recuperar mai més. Que veig com la vida pasa a velocitat astronomica, cada cop mes aviat, i que no la puc aturar. Denou putes primaveres, i encara cap banc sense cremar. M'he tirat a la vida fàcil i ho reconec. No soc d'aquestes persones que lluiten amb cos i anmima pel que volen. Si més no, no per tot el que vull. 19 putes primaveres, i no puc estar orgullosa realment de res que hagui fet. Poques coses record haver fet, i que encara hem facin sentir feliç. I sempre he tirat per el camí facil, obviant, o no adondantmen compte de les coses, per no haver de lluitar, per no afrontarme a les coses. Per no haver de responsabilitzarme d'allò que hem pertany. Cada cop el temps passa més aviat, o el desaprofito més. Dedicar-me un temps a mi mateixa. Temps que m'he negat molts cops, que darrerament hem nego més que mai. Temps per mi, i només per mi. Per pensar en allò que som, alló que vull ser, allò que vull fer en aquesta puta vida i en aquest mon de merda que m'ha tocat. Un mon que no m'agrada i que m'agradaria esforçarme a canviar, però com sempre, he triat el cami facil. Agafar compromisos, sento que ho he de fer, però no vull, vull fer lo que me doni la puta gana. Però vull deixar ja de fer es subnormal, centrar es cap i pensar en lo que vull i qui vull ser. Me fa por acabar vegent-me un dia votant a n'es pp, però es un risc que hauré d'asumir. Vull seguir sent sempre jove, sempre. No vull envellir, mai mai, mai

2011-11-15T07:13:00.000-08:00

Por mucho que ya era noche cerrada, la gran ciudad no duerme. No puedes ver las estrellas. Por mucho que se esforzaba, solo podía contar tres estrellas ¿cómo ver en solo tres estrellas todo lo que ella quería ver? Ella quería ver allí a todos sus seres queridos, sus sueños, sus ideas. Como ver todo lo que la había dejado, una cosa tras otra, y dejándola totalmente sola en aquel lugar que cada día se le hacia más extraño, menos suyo, mas raro. Un lugar en el que cada día desaparecían estrellas en el cielo, para no aparecer nunca más. Ella quería luchar por todo eso, pero, cómo hacerlo en un lugar en el que ni siquiera puedes ver las respuestas en las estrellas? Debía salir de esa ciudad, volver a empezar, en un lugar donde pudiera encontrar todos sus sueños en las estrellas. Un lugar en que fuera posible, en ese lugar si que brillaran las estrellas. Un lugar donde nacían estrellas, y donde cada estrella era un sueño. Ese lugar, es el cielo. Desde el cielo si se ven. Y voló veinticinco pisos.

-Y volar contigo, y sentir el calor, de tus manos en mis alas.

2011-01-02T03:23:00.000-08:00

I es va aseure, a refelxionar sobre el que li havia pasat aquell dia, en aquell en aquell banc solitari, al seu paradis privat. Ningú no li sabia veure la inmensa bellesa que ella hi podia veure. Es preguntava perque. I perque a ella li agradava tant. Li agradava anar-hi especialment les nits d'estiu, quan els banyistes ja s'havien enretirat a conversar a les portes de les cases. I alesores ella nedava. I sentia el mar, sabia que era seu, només seu. Que aquell mar que ella tant s'estimava l'havia esperat tot el dia, a ella, sols a ella. Es sentia feliç. Els anys passaven i ell seguia allà. El seu amic més fidel. Sempre era allà. A cops fred, a cops infestat de gent, altres brut, però era ell.

Pensava en tot això, i de cop, ja no teia problemes...

Però començava a tenir molt fred, tremolava violentament. Haver-se assegut havia fet que el seu cos perdés el poc calor que havia guanyat durant el camí. No volia anar-se'n, sabia que un cop abandonés aquell indret tornarien els problemes. Però les seves mans estaven agafant un color lilós que indicaven sens dubte, els primers simptomes d'hipotèrmia. Se n'avia d'anar. S'aixecà i s'acostà a ell, ficà la mà dins l'aigua gelada, i es despedí d'ell amb un suau: Fins un altre.

-T'he recordat a prop del mar.

2010-12-16T10:02:00.000-08:00

Me enamoré de tu librería y de todo lo que contenía sin ver más que el exterior. Una fría y oscura tarde, a finales de octubre. El relieve, las figuras, y el color que tenían, a penas visibles con la escasa iluminación del parque a esas horas de la tarde. Ahun así, vi lo suficiente para saber que era el rincón más bonito de sucia ciudad. Quizás lo más bonito que había visto en mi vida. Lo que sin duda sabía, es que nunca había visto nada igual. Quizás nunca volvería a verlo. De ti recuerdo más bien poco, el tiempo que ha pasado y mi facilidad para no recordar nombres se han encargado de ello. Casi ya no recuerdo tu cara. Sólo te recuerdo sentado en tu silla, vieja y carcomida. En medio del santuario de tus libros, con las manos cruzadas apoyadas sobre tu bastón, y protegiéndote del frío con con una boina negra de fieltro. Realmente, lo único que recuerdo con nitidez, es tu amor a los libros, muy por encima del dinero. Recuerdo tu gran simpatía, tus ganas de compartir experiencias y opiniones, tus ganas de regalar libros. Como tu dijiste: “El librero lo único que puede hacer es regalar libros.”

De tu librería recuerdo más, estaba descrita en algunos de mis libros favoritos, y en muchos de mis sueños. Estanterías llenas de libros, mesas y expositores repletos, cajas, y pilas sobre el suelo. Todo ello cubierto de una fina capa de polvo y olvido, telarañas, y algún que otro ratón. Todo ello, junto a tu presencia, la hacía increíblemente acogedora y hacía que una vez dentro, tuviese ganas de no salir jamás de allí. Vi tantos, y tantos libros que me costó muchísimo decidirme, de hecho, ahun no me he decidido. Todos llamaban a ser leídos. Todos lo merecían. Algún día volveré, por ese entonces, espero que Relieve siga allí. Espero que tu también. En esos pocos minutos que compartimos conseguiste que amara una ciudad que nunca me había gustado.

Al salir, pensé que nunca había visto nada igual. Ni lo veré.

I el seu record s´estima en ciutats adormides,

2010-12-09T10:02:00.000-08:00

Ganes de retenir els atacs d'ira. Ganes de no fer-ho. Ganes de cridar, rompre i destruir. Ganes de recordar altres temps, potser més feliços, però infinitament millors. Ganes d'explotar, ganes de ser una explosió de sentiments. Ganes de tenir sentiments, ganes de deixar de tenir-los. Ganes de rompre amb tot i amb tothom. Ganes de fugir ben lluny i potser no tornar mai. Ganes d'oblidar, i de recordar. Ganes de riure i no preocupar-se. Ganes de tot i de res. Ganes de saltar al buit. Ganes de ser raonable i de perdre la raó. Ganes de riure i de plorar. Ganes de viure i de deixar de fer-ho. Ganes de guanyar i de perdre. Ganes de ser igual i de canviar. Ganes de canvis. Ganes de rompre. Ganes de destrossar. Ganes de córrer i no aturar. Ganes de volar. Ganes de somiar. Ganes de no tenir somnis. Ganes de desaparèixer. Ganes de fer desaparèixer gent de la meva vida. Ganes de que es quedin. Ganes d'explotar. Ganes de saber. Ganes de no saber. Ganes de ser feliç. Ganes de no plorar, no, un altre cop no. Ganes de que tot sigui més fàcil. Ganes de saber que s'ha de fer. Ganes de ser. Ganes de saber que ets. Ganes de conèixer. Ganes de saber que ets dins la seva ment. Ganes de caminar i no aturar. Ganes de caminar sola. Ganes de que algú t'acompanyi. Ganes de perdre't. Ganes de saber com tornar. Ganes de que tot torni a ser com abans. ganes de menjar xocolata fins a rebentar. Ganes de rebentar. Ganes de volar. Ganes de cridar. Ganes de silenci. Ganes de poder deixar de pensar, encara que sigui per un moment. Ganes de saber que som. Ganes de trobar-li un objectiu a n'aquesta vida. Ganes de... de no ho sé.

Tiempo de soñar, tiempo de recordar
Tiempo de parar, cerrar los ojos y soñar ser libre
Para encontrar en ti otra realidad

2010-12-08T11:39:00.000-08:00

La por. Cada ésser té les seves. Tots els éssers les tenim, i que digui que no, menteix. Tots tenim pors diferents. I a voltes volem tenir pors que no son nostres. Voldriem canviar-nos-les amb una altra persona. Perquè pensam que les seves son millors. Que podem afrontar millor la vida si no temem al que a nosaltres ens fa por. Perquè si et fan por els problemes, però no un diferencial, no hi pots fer res. Hauràs d'enfrontar-te amb els problemes, o evitar-los. Però sempre et faran por, a tu. I només a tu. I potser la gent envejarà que no li tinguis por a un diferencial.I tu desitjaràs regalar-li les teves pors, canviar-li, i témer a un diferencial. Perquè, ben mirat, que es un simple diferencial comparat amb els problemes que t'envolten? Si tot fos tan simple com un diferencial...
Perquè t'agradaria no ser tu, no tenir les teves pors. Pots córrer, esquivar, fugir, amagar-te. Però seguiràs sent tu. Tu i les teves pors.

- Jo no estim la por, i el seu pas tan glaçat.

2010-12-06T04:10:00.000-08:00

Hi ha paraules que no mereixeran mai veure la llum. Llavors, són paraules condemnades? Si, això és evident, ho són. Doncs, si estan condemnades a no veure mai la llum, que és el que si mereixen? Seguir per sempre tancades en un calaix no és el que mereixen, segur. La qüestió és, si existeixes, veure la llum, sinó, de que serveix? Existir per veure la llum, o no existir. Això semblava ben clar! Però llavors, totes aquelles paraules que ja existien, que? Havien de destruir-se? I el que és més important, tindré el valor de fer-ho? Crear, destruir. És difícil prendre la decisió, però encara ho és més, complir.la. Destruir... però com? La llum... No la mereixen, però, la llum els mereix a ells? Potser, estan condemnades a ser de la llum. Però, que farà la llum amb elles? Si no la mereixen... Però la llum les mereix a elles... I si, la llum les mereix per destruir-les? Sembla evident que li hauré d'entregar les meves paraules a la llum, ella les destruirà. No hi ha altra. No mereixen la llum.

i va agafar un grapat dels fulls de la carpeta i els tirà al foc. Mentre els fulls es consumien es repetia, per contenir les llàgrimes, no mereixen la llum, la llum les mereix a elles. Seguia tirant grapades de fulls plens de paraules, plens de les seves paraules. I la llum consumí totes les seves paraules, consumí una part de la seva anima. Potser la llum la va consumir a ella, i no se'n va adonar.

Y a mi me mata el mismo sol que a ti te alumbra.

2010-12-05T04:48:00.000-08:00

Estava cansada, molt. Les cames gairebé ja no li responien, només caminava, caminava, i sabia que per molt que les seves cames estaven a punt de defallir, no podia aturar, no ara. Si aturava, l'atraparien, i això era una cosa que no permetria mai. Mai. No els hi donaria aquella gran satisfacció, d'atrapar-la. Començaven a entreveure's els primers rajos de sol a l'horitzó. Feia molt fred, podia veure el gebre sobre l'arena de la platja. el vent se li ficava entre la roba, gelant-la més si això era possible. L'olor a sal se li ficava a les fosses nassals, fent amb el fred, una mescla insuportable, que feia que li caiguessin les llàgrimes que tant s'esforçava en contenir. Tenia por, i la por no és una cosa que puguis deixar enrere mentre camines. La por no t'acompanya, la por va davant teu. Tu segueixes la por. La por es teva, no pots abandonar-la. No pots deixar-la enrere, es teva, i només teva. L'únic que pots fer, és fer que ja no sigui teva. Deixar de tenir-la. Ella ho faria, deixaria de tenir por. Però, com es feia? Com podia deixar de tenir por? I més en aquell moment! ja no sabia les hores que duia fugint, intentar escapar, i quan creia que ho havia aconseguit, s'adonava que no, i es preguntava si realment valia la pena, si no l'atraparien fes el que fes. Si no era millor donar la volta i enfrontar-s'hi cara a cara. Si no era millor deixar de fugir. Va donar-se la volta, i la por va deixar de ser seva.

+Jo no estim la por.

2010-11-28T10:13:00.001-08:00

Brillaven els núvols a la llum del sol. Sobre l'aigua que hi havia a les fulles s'hi reflectien milions de colors. Tot relluïa amb una llum màgica, com si fossen milions de fragments de diamants.

Bufava una brisa suau i agradable, que feia onejar les fulles i les branques dels arbres, fent caure diminutes gotes d'aigua. L'aire es filtrava per les escletxes i produïa un lleuger xiuxiueig. L'aigua corria, neta i clara, sota els meus peus. el vent m'esbullava els cabells. Les diminutes gotes d'aigua em mullaven la cara.

Res no podia trencar aquell profund silenci, que realment no existia. Podia sentir el silenci per sobre de tots aquells sorolls: El xiuxiueig del vent, el soroll de l'aigua que corria, el cant dels ocells, les gotes que queien del cel, la fregadissa de les branques.... Però per sobre tot això, silenci. El més profund i bell que us pugueu imaginar. Cada nou só s'afegia a aquell silenci, res el trencava, res el podia trencar...

I aleshores tot es va fer fosc, i ara tot fou silenci, però un silenci diferent, el més fosc i horrible que us pugueu imaginar. Ja no hi havia aigua, ni vent, ni branques que fregassin, ni gotes caiguent del cel, ni ocells cantant, res brillava ja, sols aquell silenci que em matava a moments.

Le volvió loca el sonido de las gotas del rocío.

2010-11-22T10:22:00.000-08:00

Seguiem caminant. Ningú havia dit encara que aturesim. No podiem fer-ho. Haviem, jo almenys, de reprimir les ganes de fugir correns. Ordre d'aturar! Llavors va ser quan em vaig adonar que moririem allà mateix. Allà mateix ens enterrarien. El moment havia arribat. Tant temps sabent el que ens esperava, i em semblava impossible que cap de nosaltres hagués pensat res. Jo no volia morir. I segur que cap de les meves companyes tampoc. Moltes eren mares, àvies, moltes tenien una familia que esperava veure-les algun dia... Però també n'hi havia, com jo, que ho havien perdut tot, o millor dit, els ho havien arrabassat tot. Que només volien viure per aconseguir allò pel que van morir totes aquelles persones importants per nosaltres. Jo volia viure i no tenia per qui viure, per tant, les que si que tenien per qui viure havien de voler viure, segur. Llavors, perquè ningú feia res? Algú havia de fer alguna cosa, però ningú ho feia. En aquell moment ho vaig entendre, algú havia de fer alguna cosa, i aquella persona era jo. Vaig moure la mà per fer alguna cosa, confiant en saber el que feia sense saber-ho. I llavors el tret, i la bala que se'm ficava a dins, i la caiguda, d'esquena, en aquella fosa, amb altres persones. Amb altres companyes, entre altres que segurament també volien viure, i segurament també, es van adonar massa tard que depenia d'elles. Tant temps per pensar i tan poc per reaccionar.

Orden de detenerse, y de repente darse cuenta de que no hay abrazo de despedida...

2010-11-18T13:24:00.000-08:00

Hi ha cops que penso que vull anar-me'n d'aquí i oblidar-me de tot. Perque putes no puc ser feliç?

Perque al principi del camí no hi tenc una senyal que m'indiqui com serà el camí? Quan arribi al final d'aquest camí, no podré tornar enrere per agafar el que vaig desestimar, em perdré per el camí.

Perque una cosa es veure el camí, i l'altre caminar. Perque una cosa es pensar, i l'altra fer.

Es van oblidar d'explicar-me una part essencial, a ser racional, a tenir mesura de les coses. A saber distingir les persones i a saber que volen de mi. Que per molt que ho intenti, no deixaré de sentir, no deixaré d'estimar, per molt que ho intenti, no ho aconsegueixo. Que per molt que no vulgui beure d'aquesta copa sense brindar abans per el demà, ho seguiré fent, no ho podré evitar.

Perque vull ser forta, vull intentar-ho, però no en sé. En vull aprendre, però ningú me'n va ensenyar. En vull aprendre, i no sé per on començar.

El fet que tot tengui un final pot ser bo?...

brindaré amb copes buides per no perdre la raó,

avisa'm quan guanyi l'amor,

espero ser habitant del món!

2010-10-14T07:39:00.000-07:00

Per totes aquelles persones que un dia us en vau anar... i que mai més vau tornar...

Per totes vosaltres, per les que heu deixat un buit irreemplaçable als nostres cors, i per aquelles que no tant. Per aquelles que ens heu sabut greu, i per aquelles per les que hem plorat, i per les que ni tan sols ens n'hem adonat. Perque sempre ens quedarà alguna cosa més a dir-vos, alguna cosa més a preguntar-vos, alguna cosa que no tinguereu temps a contar-nos, i alguna que no us vau atrevir a dir-nos. Tantes preguntes... que ja mai tendràn resposta. Sols el silenci, el dupte. Per totes aquelles que us hi vau enfrontar amb el cap ben alt, i les que no tant... Les que la temieu i les que no. Les que l'esperaveu, les que no, les que la vau anar a cercar, i les que vau espera que vingués ella...

Totes i cadascuna de vosltres, TOTES... Totes deixau un gran buit al cor. Uns cops més gran, altres més petit. Però totes teniu i tendreu sempre el vostre lloc al meu cor.

Per tot el que m'heu ensenyat, o pel que m'heu estimat, o les dues coses. Mai ningú podrà substituir-vos. I si ho fa, mai serà el mateix, MAI.

Algun dia ens retrobarem. Llavors, espero haver crescut, en gran part gràcies a vosaltres, i poder entendre-ho tot millor. Perque vull que algun dia, em conteu tot allò que no hem vau poder dir, que hem conteu el que no us vau atrevir a contar-me, que resolgueu els dubtes que em vau deixar el dia que us en vau anar.

Gràcies per ser tot el que heu estat per jo, gràcies. Companyes com vosaltres sereu sempre un gran exemple a seguir per totes nosaltres.

+Mira si sóc pobre que no et puc fer tornar al món...

2009-07-03T08:23:00.000-07:00

Asseguda devora de la finestra observava com la seva vida es desfeia entre llàgrimes, entre les seves pròpies llàgrimes. Tot allò que l'havia fet sentir feliç ara la torturava. No podia pensar en res més, només en que creia que el seu món s'estava extingint a grans empentes, que tot penjava d'un fil, un fil que creia a punt de trencarse definitivament, sense solució, sense possibilitats de tornar a construir-lo. Però possiblement el que més mal li feia era aquella incertidumbre, no sabia que passaria. Tot es desfeia... tot es desfeia, i nigú volia reconstruir-lo

+TODO TU MUNDO ERA UNA PURA FICCIÓN

Formes de veure el món

2009-06-29T05:58:00.000-07:00

Tota la seva vida fluia i s'escorria entre ela mateixa en aquell flascó de vidre, situada al mig del no res. ¿Cuant temps trigaria a caure? Volia que fos ja, a vegades el dolor es torna insoportable, no ho aguantava més. Veia tota la seva vida reflexada en el cianur que hi havia a l'ampolla que sostenia delicadament entre les mans. Tots els mals record passaven pel seu servell i es diluien, per no tornar-los a veure mai més. ¿Que li esperava?¿Aniria al cel?¿A l'infern?¿Al paradís?¿Es reencarnaria?¿Al limb?¿Es converiria en una pàgina web? ¿o simplemnet, deixaria d'existir? Fos com fos, no sofriría més. I si havia de sofrir? no li importava, ja que, per sofrir aquí, podia provar sort, qui sap, pot ser li agradaria, ja s'hi havia acostumat.

ser lliure

2009-06-28T00:30:00.000-07:00

Arribava per a ella el milor moment del dia, se n'anava a dormir. Sempre li havia agradat aquell moment. volia dir que un dia s'acabava, i que ja no podien passar més coses dolentes, aquell dia. Si passaven, ja serien cosa de l'endemà.

Tot era bonic, els carreres eren nets i hi havia flors, les cases estaven ben pintades. no hi havia muntanyes de fems a les portes de les cases. Era totalment el contrari del seu barri. ella caminava feliçment, cuan, d'una de les cases sortí el seu marit. ella intentà fugir, però ell l'abraçà càlidament. Ella no entenia com aquell home, que are l'abrçava d'una forma forta i sincera, era el mateix que li pegava sempre. van entrar a casa, ell l'agafava per l'espatlla mentre li deia com l'estimava de molt. Ella somreia, confiada. Cuan es tancà la porta començà l'infern, notafa dolor, dolor, era l'únic que sentia. Veia llums estranyes, fins que despertà. El seu marit li estava pegant amb una cadira, tot era vermell. Ella, s'acostà a la finestra i es tirà. No permetria que ell triés el moment en que moriria. S'estimava més morir per haverse tirat per la finestra, que no que ell la matès, a cops.

+Tiempo de soñar, tiempo de recordar
Tiempo de parar, cerrar los ojos y soñar ser libre
Para encontrar en ti otra realidad

2009-04-14T07:30:00.001-07:00

Ella volia passar les tardes de primavera a la vora del riu, asseguda sobre la gespa, mentre la seva filla jugava a la vora del riu, fints que la cridés per anar a menjar un entrepà i beure un suc de tarnoja dolç. Menjarien i desprès es tombarien sota la sombra d'aquell arbre que tant els agradava, i dormirien una estona...

Desprès la despertavenens crids del seu marit, a casa seva, enmig d'aquell trist barri...

_sueña que sueña con ella_

bé, no sé si quedarà així o si la allargaré...

2009-04-11T06:19:00.001-07:00

De peu, davant el mirall, sangrant, plorant, contemplant el terre inundat de sang i llàgrimes, amb el cap perdut, sense pensar en el dolor que li atravessava el cos, observant la sang córrer davall els seus peus, la sang que li queia per les cames...

Dolor, sang, llàgrimes...

Crits en la distància, era l'únic que sentia, pero no li importaba, no volia saber-ho, sols volia rendir-se a aquell somni que prometía lliurar-la del dolor...

Els crits ja no eren llunyans, sonavan a l'altre costat de la porta tancada amb clau... No sabia que fer, casi no es podia moure, però aquella porta no podía durar molt més, acabaria cedint davant els cops i potades que rebia... s'havia d'aixecar, havia d'arribar fints a la finestra, i cridar, cridar amb tota l'ànima...

Lentament, sense fer soroll obre la finestra, i intenta treure el cap i el braç, treu la tovallola empapada en sang i la deixa penjant, intentant moure-la... una veïna, que estén la roba la veu, i comença a cridar...

+Aún sigo viva, aguanté tus golpes, reventando en mis entrañas tu miseria...

CARREGA POLICIAL ALS ANTI BOLONYA A LA UIB

2009-03-19T07:30:00.000-07:00

Desenes d'estudiants han tallat avui migdia la carretera de Valldemossa per protestar contra el desallotjament de la Universitat de Barcelona.

La Policia Nacional ha carregat avui de matí a Palma contra prop d'un centenar d'estudiants que s'havien concentrat a l'entrada del campus de la UIB, tallant la carretera de Valldemossa.

Els estudiants s'han reunit avui al voltant de les dotze del migdia al campus i s'han dirigit després a tallar la carretera de Valldemossa per protestar pel desallotjament dels universitaris contraris al pla Bolonya que romanien tancats a l'edifici central de la Universitat de Barcelona i per la detenció, entre d'altres, d'un estudiant mallorquí a la capital catalana.

Ara mateix els universitaris es troben concentrats davant l'edifici del rectorat de la UIB, a Son Lledó, per dialogar amb els responsables de la UIB. La càrrega policial ha deixat un total de vuit estudiants ferits, que en aquests moments s'han dirigit a un centre mèdic per ser sotmesos a una revisió i extreure'n l'informe mèdic corresponent.

Per la seva banda, segons informa l'agència Europa Press, dos policies han resultat també ferits mentre tractaven de reobrir la circulació al costat del campus universitari.

http://dbalears.cat/

http://www.youtube.com/watch?v=AJ6GG5pgTsM

Definitivament, com més intenti fer la policia pitjor. El que no em sembla normal és que pretenguin que després de treure sa gent "a palos" no sapiguen que hi haurà més protestes.

La sol.lució no és la repressió, la represió només empitjora les coses.

Què serà el pròxim que faràn? Entraràn a treure la gent de l'ocupació de la UIB?

Dons es veu que air els mossos estaven tan ocupats, que també pegaren a un nin que passava per allà, que no sabien a qui pegaven, però no hem tengut la sort de que se pegassen entre ells... U.U"

El text posa que hi ha hagut 8 estudiants ferits, però, qui més qui menys ha rebut.

(poca inspiració, estic bastant emprenyada)

_"balas perdidas, por un ideal"_

2009-03-18T11:48:00.000-07:00

Un obispo justifica la pederastia porque “hay niños que provocan”.

El obispo de Vic no expulsará al sacerdote condenado por abusos sexuales.

Detienen a un cura acusado de 22 abusos a menores.

Ratzinger ordenó silenciar abusos a menores por parte de los sacerdotes.

La diócesis de Irlanda paga más de 8 millones de euros para compensar los abusos sexuales cometidos por clérigos católicos contra menores.

A QUIN MÓN VIVIM???

És bén clar, prefereixen que tenguem fills per desprès violar-los...

i si deixesin casar-se als capellans??

al cap i a la fí, Jesús es va casar(o alguna cosa semblant) amb una prostituta(Maria MAGDALENA=magladen(o algo així) que era una torre que hi havia a l'entrada de les ciutats, on es posaven les prostitutes) és a dir, Maria la de la parada del autobús (frase de sa professora d'ética).

tothom té dret a decidir sobre la seva vida, tot i que cuan un nin neixí ja no serà cosa de la seva mare.

Però si ella no vol tenir aquest/a fill/a, perquè l'ha de tenir?

JA HI HA SUFICIENTS NINS/ES DESGRACIADS/ES AL MÓN COM PER DEIXAR QUE N'HI HAGUI MÉS!

si, el lema del visbat és ben encertat, protegim més el linx ibèric que als/les nins/es dels capellans!

-"tornant a la nostra realitat escanyada d'autovies"-

2009-02-15T12:26:00.000-08:00

Ella creia que hi havia dues classes de por; una a coses que et podien ocórrer, i una altra por, a coses sobrenaturals. La majoria de gent confon aquests dos sentiments, es pensa que son iguals, però no ho són. Ella ho tenia molt clar: la seva veritable por era a coses sobrenaturals, les que no podia controlar. Ja que ella podia veure el futur. No sempre, no tot, però en els moments important tenia aquell recurs, sempre venia quan el necessitava. Tot i que sempre li mostrava coses clares, no tenia cap forma de saber si allò seria bo, o que solament ho semblava, i que acabaria malament, ja que alguna cosa sobrenatural hi podia interferir. Ella ja veia les coses, no obstant totes les decisions. L’únic que podia canviar el final del que ella veia eren forces sobrenaturals. Coses en que la majoria de gent no creu i que denominen mala sort. Mai ho havia explicat a ningú. Per a ella, no hi havia res més difícil que ocultar el que ja sabia, haver de fingir no saber que passaria, per exemple una amiga sortia al carrer i ella sabia que l’atropellaria un cotxe, però ella no podia saber si es salvaria o no. Allò li indicava que una presència sobrehumana hi prendria partit. Però per quin costat? Ella ja sabia que tot i que s’enganxés a la seva amiga nit i dia no podria fer que allò no passés, passaria encara que tanqués a la seva amiga en una torre sense portes... però va ser el dia que va veure com un soldat posaria una bomba en una escola plena de nens, quan no va poder més. Va fer tot el que va poder, avisar policia, diaris... però ningú la va escoltar. Fins que se li va ocórrer fer un comunicat en nom d’Alqaeda. Va estar molt pendent del futur de l’escola. Va aconseguir veure el nom de l’escola i els nins sortint per la porta del darrere i pujant en cotxes, fugint a peu, en autobús... mentre els soldats entraven a l’escola. Però no podia saber quin dia era. Així que se li va ocórrer visitar l’escola. Va veure un gran calendari a la paret. Així que només li calia esperar a tornar a tenir aquella visió, ja sabria cap on mirar. Va tornar a l’escola per assegurar-se de que cada dia el marcaven al calendari. I que el rellotge que hi havia a sota no es retardava. Al cap d’uns dies va tornar a tenir aquella visió, aquest cop ja ho tenien tot més lligat, i va poder veure com s’endinsaven més a l’escola. Sense trobar-se ningú. Va veure el dia i l’hora: l’endemà, faltaven dotze hores. Va decidir anar a parlar amb algunes amigues que també podien veure el futur, però no a la seva manera. Si no els ho explicava no podrien veure res. Així que els ho va demanar, i totes ho van veure, van veure el lloc que ocupaven. Unes tallant carreteres, l’altre cridava als diaris, l’altre fent-se passar per policia...

u.u" no hi ha inspiració per acabar-la T.T

VERY HARD, un camp de golf il.legal!

2009-02-10T11:15:00.000-08:00

FLIPANT, FLIPANT!!!

http://dbalears.cat/actualitat/Balears/carpetada-al-golf-il-legal-de-can-guillo.html

UN CAMP DE GOLF ILEGAL?

UN??

Com si no caiguesin per es costats de s'illa, que d'aqui a poc no quedaràn abres, si seguim aixì, Hotels damunt s'arena, Turons encimentats d'adalt abaix, Muntenyes aplastades per fer-hi camps de golf, Piscines a deu passes de la mar, Camins de muntaya tallats perque no se vegin ses cases il.legals... BENBINGUTS AL PARADÌS!

Evidentment, cuan els convé si que veuen!

Teniu per segur que si els entressen a robar a caseva en dos dies sabrieu qui havia estat. Se repassarien tota s'illa deu pics i més, si fes falta.

Però, mentre hi hagui duros p'enmig, mentre coses que no li caben a n'es cap de ningú se considerin legals, o se miri cap un altre costat, no farem res! Mos ofegarem entre ciment i camps de golf!

Pens que podriem donar gràcies i tot a sa crisi, perque no maten sa illa tan rapid...

CONSTRUCCÓ MASSIVA = DESTRUCCIÓ DE S'ILLA!

APAGUEM TELE5!

2009-02-09T10:58:00.000-08:00

La cadena espanyola de televisió Telecinco ha dit avui, segons recull un teletip d'agència, que s'ha adherit al "Manifiesto por una lengua común" signat per una vintena d'intel·lectuals espanyols i que defensa la preeminença del castellà sobre les altres llengües cooficials a l'Estat perquè, segons afirma "no es posiciona en contra" de cap altra llengua de l'Estat. Malgrat aquesta afirmació, el contingut del manifest aposta clarament per la superioritat jurídica i legal del castellà sobre les altres llengües oficials en alguns territoris de l'Estat espanyol.

La cadena ha dit també que "sempre ha donat sobrades mostres de respecte i suport a les llengües cooficials", tot i que no ha citat cap exemple d'aquestes mostres de respecte i suport. Al contrari, en haver signat el manifest que defensa la superioritat del castellà i el menyspreu de la resta de llengües estatals ha donat mostres d'exactament el contrari. Mentrestant les crides al boicot de la companyia espanyola han anat en augment a la Internet catalana, entre mailings i fòrums que proposen fins i tot deixar de sintonitzar la cadena i advertir als seus anunciants que no compraran els seus productes fins que no canviï la situació.

Al respecte d'aquesta qüestió ERC ha posat en dubte el compromís de servei públic de Telecinco en haver-se adherit al manifest, i exigirà al Congrés espanyol que les altres llengües oficials diferents del castellà a l'Estat es difonguin també a les cadenes privades de la TDT (Telecinco inclosa).

Telecinco es va adherir a finals de juny al "Manifiesto por una lengua común", i fins i tot ofereix al seu lloc web un formulari per facilitar l'adhesió dels internautes al mateix. Telecinco va arribar a dir que "posa a disposició del col·lectiu que porta la iniciativa el seu canal de televisió per donar suport al projecte". (http://www.racocatala.cat/noticia/telecinco-justifica-seu-suport-manifest-defensa-castella)

Jo opin, que cadascú pot tenir preferències per una llengua o una altra,(jo també la tenc, per el català), però una persona (o grup, per molt intel.lectuals que siguin) pot parlar en nom d'una població a la cual no pertanyen. Si ells mai han parlat en català, perque hem de parlar nosaltres en castellà?

volen mort al català, lluitem perque el català sigui la nostra llengua oficial!

DEFENSEM LA NOSTRA LLENGUA, APAGUEM TELE5!

I avui, de que din?

2009-02-08T13:47:00.000-08:00

Bé, estrenaré pròpiament aquest blog amb una queixa cap a la majoria de restaurants, per la seva cuina, diguem-ne, massa generalitzada. Les seves receptes no tenen en compte les possibles al.lergies intolerancies... que puguin tenir les persones. Perquè les patates del Bürguer King tenen gluten mentre que les del McDonald's no? Això demostra que és possible fer patates sense gluten!

Perquè al Bürguer King les patates de poma només són al menú infantil? (És estrany, però em sembla que per un cop a la meva vida, parlaré del McDonald's com un "bon exemple"). McDonald's té part de la seva publicitat en català, mentre que Bürguer King és exclusivament en castellà. Però faré quedar bé a Burguer King en menjà vegetarià, que clarament, es del que em vul queixar! Dons, jo quan vaig al McDonald's, només puc alimentarme d'ensalada (això si, posant-li salsa o Quetxup perquè no tengui gust a plàstic, i llevant-li el pollastre), o de patates fregides. En canvi, Bürguer King m'ofereix "areos de cebolla", "emmental bites" i "apple fries", a part de les ensalades. Jo pens que no els costa gaire oferir hamburgueses vegetarianes, productes sense gluten i café sense derivats làctis, entre altres coses. Gràcies.

Pd... Tots dos feis oi!

ESTRENO!

2009-02-08T11:37:00.000-08:00

Bé, en Ramonet m'ha convençut perquè me faci un blog... (es riu de mi perque utilitzo fotolog)