I es va aseure, a refelxionar sobre el que li havia pasat aquell dia, en aquell en aquell banc solitari, al seu paradis privat. Ningú no li sabia veure la inmensa bellesa que ella hi podia veure. Es preguntava perque. I perque a ella li agradava tant. Li agradava anar-hi especialment les nits d'estiu, quan els banyistes ja s'havien enretirat a conversar a les portes de les cases. I alesores ella nedava. I sentia el mar, sabia que era seu, només seu. Que aquell mar que ella tant s'estimava l'havia esperat tot el dia, a ella, sols a ella. Es sentia feliç. Els anys passaven i ell seguia allà. El seu amic més fidel. Sempre era allà. A cops fred, a cops infestat de gent, altres brut, però era ell.
Pensava en tot això, i de cop, ja no teia problemes...
Però començava a tenir molt fred, tremolava violentament. Haver-se assegut havia fet que el seu cos perdés el poc calor que havia guanyat durant el camí. No volia anar-se'n, sabia que un cop abandonés aquell indret tornarien els problemes. Però les seves mans estaven agafant un color lilós que indicaven sens dubte, els primers simptomes d'hipotèrmia. Se n'avia d'anar. S'aixecà i s'acostà a ell, ficà la mà dins l'aigua gelada, i es despedí d'ell amb un suau: Fins un altre.
-T'he recordat a prop del mar.
