Brillaven els núvols a la llum del sol. Sobre l'aigua que hi havia a les fulles s'hi reflectien milions de colors. Tot relluïa amb una llum màgica, com si fossen milions de fragments de diamants.

Bufava una brisa suau i agradable, que feia onejar les fulles i les branques dels arbres, fent caure diminutes gotes d'aigua. L'aire es filtrava per les escletxes i produïa un lleuger xiuxiueig. L'aigua corria, neta i clara, sota els meus peus. el vent m'esbullava els cabells. Les diminutes gotes d'aigua em mullaven la cara.

Res no podia trencar aquell profund silenci, que realment no existia. Podia sentir el silenci per sobre de tots aquells sorolls: El xiuxiueig del vent, el soroll de l'aigua que corria, el cant dels ocells, les gotes que queien del cel, la fregadissa de les branques.... Però per sobre tot això, silenci. El més profund i bell que us pugueu imaginar. Cada nou só s'afegia a aquell silenci, res el trencava, res el podia trencar...

I aleshores tot es va fer fosc, i ara tot fou silenci, però un silenci diferent, el més fosc i horrible que us pugueu imaginar. Ja no hi havia aigua, ni vent, ni branques que fregassin, ni gotes caiguent del cel, ni ocells cantant, res brillava ja, sols aquell silenci que em matava a moments.

Le volvió loca el sonido de las gotas del rocío.

Seguiem caminant. Ningú havia dit encara que aturesim. No podiem fer-ho. Haviem, jo almenys, de reprimir les ganes de fugir correns. Ordre d'aturar! Llavors va ser quan em vaig adonar que moririem allà mateix. Allà mateix ens enterrarien. El moment havia arribat. Tant temps sabent el que ens esperava, i em semblava impossible que cap de nosaltres hagués pensat res. Jo no volia morir. I segur que cap de les meves companyes tampoc. Moltes eren mares, àvies, moltes tenien una familia que esperava veure-les algun dia... Però també n'hi havia, com jo, que ho havien perdut tot, o millor dit, els ho havien arrabassat tot. Que només volien viure per aconseguir allò pel que van morir totes aquelles persones importants per nosaltres. Jo volia viure i no tenia per qui viure, per tant, les que si que tenien per qui viure havien de voler viure, segur. Llavors, perquè ningú feia res? Algú havia de fer alguna cosa, però ningú ho feia. En aquell moment ho vaig entendre, algú havia de fer alguna cosa, i aquella persona era jo. Vaig moure la mà per fer alguna cosa, confiant en saber el que feia sense saber-ho. I llavors el tret, i la bala que se'm ficava a dins, i la caiguda, d'esquena, en aquella fosa, amb altres persones. Amb altres companyes, entre altres que segurament també volien viure, i segurament també, es van adonar massa tard que depenia d'elles. Tant temps per pensar i tan poc per reaccionar.

Orden de detenerse, y de repente darse cuenta de que no hay abrazo de despedida...

Hi ha cops que penso que vull anar-me'n d'aquí i oblidar-me de tot. Perque putes no puc ser feliç?

Perque al principi del camí no hi tenc una senyal que m'indiqui com serà el camí? Quan arribi al final d'aquest camí, no podré tornar enrere per agafar el que vaig desestimar, em perdré per el camí.

Perque una cosa es veure el camí, i l'altre caminar. Perque una cosa es pensar, i l'altra fer.

Es van oblidar d'explicar-me una part essencial, a ser racional, a tenir mesura de les coses. A saber distingir les persones i a saber que volen de mi. Que per molt que ho intenti, no deixaré de sentir, no deixaré d'estimar, per molt que ho intenti, no ho aconsegueixo. Que per molt que no vulgui beure d'aquesta copa sense brindar abans per el demà, ho seguiré fent, no ho podré evitar.

Perque vull ser forta, vull intentar-ho, però no en sé. En vull aprendre, però ningú me'n va ensenyar. En vull aprendre, i no sé per on començar.

El fet que tot tengui un final pot ser bo?...

brindaré amb copes buides per no perdre la raó,

avisa'm quan guanyi l'amor,

espero ser habitant del món!