Me enamoré de tu librería y de todo lo que contenía sin ver más que el exterior. Una fría y oscura tarde, a finales de octubre. El relieve, las figuras, y el color que tenían, a penas visibles con la escasa iluminación del parque a esas horas de la tarde. Ahun así, vi lo suficiente para saber que era el rincón más bonito de sucia ciudad. Quizás lo más bonito que había visto en mi vida. Lo que sin duda sabía, es que nunca había visto nada igual. Quizás nunca volvería a verlo. De ti recuerdo más bien poco, el tiempo que ha pasado y mi facilidad para no recordar nombres se han encargado de ello. Casi ya no recuerdo tu cara. Sólo te recuerdo sentado en tu silla, vieja y carcomida. En medio del santuario de tus libros, con las manos cruzadas apoyadas sobre tu bastón, y protegiéndote del frío con con una boina negra de fieltro. Realmente, lo único que recuerdo con nitidez, es tu amor a los libros, muy por encima del dinero. Recuerdo tu gran simpatía, tus ganas de compartir experiencias y opiniones, tus ganas de regalar libros. Como tu dijiste: “El librero lo único que puede hacer es regalar libros.”

De tu librería recuerdo más, estaba descrita en algunos de mis libros favoritos, y en muchos de mis sueños. Estanterías llenas de libros, mesas y expositores repletos, cajas, y pilas sobre el suelo. Todo ello cubierto de una fina capa de polvo y olvido, telarañas, y algún que otro ratón. Todo ello, junto a tu presencia, la hacía increíblemente acogedora y hacía que una vez dentro, tuviese ganas de no salir jamás de allí. Vi tantos, y tantos libros que me costó muchísimo decidirme, de hecho, ahun no me he decidido. Todos llamaban a ser leídos. Todos lo merecían. Algún día volveré, por ese entonces, espero que Relieve siga allí. Espero que tu también. En esos pocos minutos que compartimos conseguiste que amara una ciudad que nunca me había gustado.

Al salir, pensé que nunca había visto nada igual. Ni lo veré.

I el seu record s´estima en ciutats adormides,

Ganes de retenir els atacs d'ira. Ganes de no fer-ho. Ganes de cridar, rompre i destruir. Ganes de recordar altres temps, potser més feliços, però infinitament millors. Ganes d'explotar, ganes de ser una explosió de sentiments. Ganes de tenir sentiments, ganes de deixar de tenir-los. Ganes de rompre amb tot i amb tothom. Ganes de fugir ben lluny i potser no tornar mai. Ganes d'oblidar, i de recordar. Ganes de riure i no preocupar-se. Ganes de tot i de res. Ganes de saltar al buit. Ganes de ser raonable i de perdre la raó. Ganes de riure i de plorar. Ganes de viure i de deixar de fer-ho. Ganes de guanyar i de perdre. Ganes de ser igual i de canviar. Ganes de canvis. Ganes de rompre. Ganes de destrossar. Ganes de córrer i no aturar. Ganes de volar. Ganes de somiar. Ganes de no tenir somnis. Ganes de desaparèixer. Ganes de fer desaparèixer gent de la meva vida. Ganes de que es quedin. Ganes d'explotar. Ganes de saber. Ganes de no saber. Ganes de ser feliç. Ganes de no plorar, no, un altre cop no. Ganes de que tot sigui més fàcil. Ganes de saber que s'ha de fer. Ganes de ser. Ganes de saber que ets. Ganes de conèixer. Ganes de saber que ets dins la seva ment. Ganes de caminar i no aturar. Ganes de caminar sola. Ganes de que algú t'acompanyi. Ganes de perdre't. Ganes de saber com tornar. Ganes de que tot torni a ser com abans. ganes de menjar xocolata fins a rebentar. Ganes de rebentar. Ganes de volar. Ganes de cridar. Ganes de silenci. Ganes de poder deixar de pensar, encara que sigui per un moment. Ganes de saber que som. Ganes de trobar-li un objectiu a n'aquesta vida. Ganes de... de no ho sé.

Tiempo de soñar, tiempo de recordar
Tiempo de parar, cerrar los ojos y soñar ser libre
Para encontrar en ti otra realidad

La por. Cada ésser té les seves. Tots els éssers les tenim, i que digui que no, menteix. Tots tenim pors diferents. I a voltes volem tenir pors que no son nostres. Voldriem canviar-nos-les amb una altra persona. Perquè pensam que les seves son millors. Que podem afrontar millor la vida si no temem al que a nosaltres ens fa por. Perquè si et fan por els problemes, però no un diferencial, no hi pots fer res. Hauràs d'enfrontar-te amb els problemes, o evitar-los. Però sempre et faran por, a tu. I només a tu. I potser la gent envejarà que no li tinguis por a un diferencial.I tu desitjaràs regalar-li les teves pors, canviar-li, i témer a un diferencial. Perquè, ben mirat, que es un simple diferencial comparat amb els problemes que t'envolten? Si tot fos tan simple com un diferencial...
Perquè t'agradaria no ser tu, no tenir les teves pors. Pots córrer, esquivar, fugir, amagar-te. Però seguiràs sent tu. Tu i les teves pors.



- Jo no estim la por, i el seu pas tan glaçat.

Hi ha paraules que no mereixeran mai veure la llum. Llavors, són paraules condemnades? Si, això és evident, ho són. Doncs, si estan condemnades a no veure mai la llum, que és el que si mereixen? Seguir per sempre tancades en un calaix no és el que mereixen, segur. La qüestió és, si existeixes, veure la llum, sinó, de que serveix? Existir per veure la llum, o no existir. Això semblava ben clar! Però llavors, totes aquelles paraules que ja existien, que? Havien de destruir-se? I el que és més important, tindré el valor de fer-ho? Crear, destruir. És difícil prendre la decisió, però encara ho és més, complir.la. Destruir... però com? La llum... No la mereixen, però, la llum els mereix a ells? Potser, estan condemnades a ser de la llum. Però, que farà la llum amb elles? Si no la mereixen... Però la llum les mereix a elles... I si, la llum les mereix per destruir-les? Sembla evident que li hauré d'entregar les meves paraules a la llum, ella les destruirà. No hi ha altra. No mereixen la llum.

i va agafar un grapat dels fulls de la carpeta i els tirà al foc. Mentre els fulls es consumien es repetia, per contenir les llàgrimes, no mereixen la llum, la llum les mereix a elles. Seguia tirant grapades de fulls plens de paraules, plens de les seves paraules. I la llum consumí totes les seves paraules, consumí una part de la seva anima. Potser la llum la va consumir a ella, i no se'n va adonar.

Y a mi me mata el mismo sol que a ti te alumbra.

Estava cansada, molt. Les cames gairebé ja no li responien, només caminava, caminava, i sabia que per molt que les seves cames estaven a punt de defallir, no podia aturar, no ara. Si aturava, l'atraparien, i això era una cosa que no permetria mai. Mai. No els hi donaria aquella gran satisfacció, d'atrapar-la. Començaven a entreveure's els primers rajos de sol a l'horitzó. Feia molt fred, podia veure el gebre sobre l'arena de la platja. el vent se li ficava entre la roba, gelant-la més si això era possible. L'olor a sal se li ficava a les fosses nassals, fent amb el fred, una mescla insuportable, que feia que li caiguessin les llàgrimes que tant s'esforçava en contenir. Tenia por, i la por no és una cosa que puguis deixar enrere mentre camines. La por no t'acompanya, la por va davant teu. Tu segueixes la por. La por es teva, no pots abandonar-la. No pots deixar-la enrere, es teva, i només teva. L'únic que pots fer, és fer que ja no sigui teva. Deixar de tenir-la. Ella ho faria, deixaria de tenir por. Però, com es feia? Com podia deixar de tenir por? I més en aquell moment! ja no sabia les hores que duia fugint, intentar escapar, i quan creia que ho havia aconseguit, s'adonava que no, i es preguntava si realment valia la pena, si no l'atraparien fes el que fes. Si no era millor donar la volta i enfrontar-s'hi cara a cara. Si no era millor deixar de fugir. Va donar-se la volta, i la por va deixar de ser seva.

+Jo no estim la por.