dimarts, 3 de setembre del 2013

1/2 de moment es soportable, clar que es ron ajuda



A ti que hablas el idioma de las cucarachas, 
A ti que pescas macarrones en caldo lila.
A ti que metes fiambreras a traición en bolsos ajenos,
A ti que le tienes pánico escénico a los pueblos.
A ti que no te han conseguido convencer de que se hace solo,
A ti que todo esto te parecerá contraproducente.
A ti que has sido victima de premeditaciones y alevosías,
A ti que has sido cómplice de grandes paseos.
A ti que has sido apoyo racional,
A ti que has sido consciente cuando yo no lo era.
A ti que me abrazaste bajo escombros,
A ti que este mundo no ha conseguido engañarte.
A ti que puedes dormir por las noches,
A ti que intentas razonar con las corbatas.
A ti que te debo tanto,
A ti que me demuestras que es amor.
A ti que te quiero tanto.
A ti que me consigues hacer bailar.
A ti que me haces feliz.
que no te engañen, te comerás el mundo.
Sempre se fa dur veure partir algú estimat.

dijous, 26 de juliol del 2012

Usar mi capacidad de volar para escapar. Derritir fronteras bajo mis pies, y sentir que tengo espacio suficiente para vivir. Mirar con el sol a la lejana Tierra. Las estrellas me saludan cuando paso a su lado. Mis eternas compañeras. Porque son siempre negros mis viajes? Porque temo a la luz del sol?


dissabte, 28 d’abril del 2012

Frente al folio, agarro el lapiz y me dispongo a empezar. Viajo en mi  me dejo llevar. todo es confuso, no consigo ordenar mi cabeza. Todo parece borroso y pasa a la velocidad de la luz, mezclandose y separndose en ideas sin sentido, a pensas conjuntos de palabras. Salgo de ahí pasados unos minutos, observo el lapiz fuertemente agarrado en mi mano, y el folio, en blanco todavia, que coño me pasa hoy? Vuelvo a intentarlo y nada. Querida musa donde estas? Entro en mi mente a buscarla y ella no esta. Dulce arpía, dónde estas? Porque te gusta esconderte de mi? Sabes que acabaras por volverme loca con tus juegos. Me abandona la inspiración dejandome sola y desnuda ante el folio,sola y desnuda, intentaré vomitar mi alma en letreas que ni compuestas conseguran resultar consuelo alguno, para el abndono de mi musa. Y cuanto mas se aleja, mayor es el sufrimento. Mas grande es el vacio que deja tras de si. lloro sangre y destrozo cosas, y esque si no soy capaz de vaciarme, de mi no queda nada en este cuerpo. me grito a mi misma que no  valgo nada si no me encuentro. Valgo solo lo que hago, lo que siento, lo que sufro. Como puedes irte y esperar que no salga a buscarte? Porque me abndonas, querida inspiración, si sabes que sin ti no voy a seguir? No dudes que vendras a por mi, y no te extrañes si cuando vuelvas ya no queda nada de lo que logré ser. Porque me abandonas, querida zorra? No esperes que pueda volver a escribir, si mis lagrimas por tu huída empapan el papel, y corriendose la tinta se llevan todo lo que fuí. No quiero aprender formas nuevas de vivir, nunca lograré entenderlas. Me intento explicar a mi misma porque te has ido, me intento consolar diciendome que volverás. Amada guarra, vuelve a mi. Si no estas me doy miedo, sin ti me doy asco. No lograré reconocerme si no escribo mi alma en verso. Quiero vaciarme y perderme contigo entre miles de papeles, miles de fragmentos de mi alma. Nada logrará reemplazarte, y espero que cuando me abandonaste, supieras el daño que me hacias. y si lo sabias, porque te vas? Sin ti la autodestruccion aflora, mas fuerte y violenta que nunca. La rabia crece, va inundandome en ella y yo me dejo, sin pelear si quiera, y esque, como voy a resistirme, si ya no sé lo que quiero ni quien soy? Cómo luchar por mi, si tu mi única fuerza te has ido para no volver? 

No recuerdo ni donde te encontré, la mas barata de las putas, el mas fácil de los consuelos. No vuelvas si no quieres.

divendres, 17 de febrer del 2012

Mirando por la ventana imagino montañas nevadas...
I de cop, sents que simplement t'adones que aquelles paraules son les que tens a dins i no saps com treure.  T'adones que hi ha algú que et coneix millor que tu mateixa, però que ni tan sols et coneix. Una persona que es sent igual que tu i que sent la vida de la mateixa forma que tu. Que m'ajuda realment a coneixer-me, que sempre te algo a dirte en qualsevol situació.

+Que le jodan a mi vida, soy un suicida fallido

dilluns, 2 de gener del 2012

Que no vull que canvii res, tot i que vaig ser jo, qui va decidir que canvies, deixar molt enrerrer per creixer, per convertirme en la persona que sempre he volgut ser. El moment de canviar per bé, per pensarme les coses per no tornar-me equivocar, no vull seguirme equivocant, vull canviar, però no vull que arribi el moment que vaig marcar com a límit. Vull canviar al meu ritme, no vull envellir, no voldria que res hem presiones a canviar, tot i que soc jo mateixa qui hem presiona. Que queden poques hores, i que no basten per fer tot el que vull. Que veig com tot això s'escapa, s'envà per no tornar mai mes. Que jo som sa unica puta culpable de que pasi tot això, però som incapaç d'aturar-ho ara, ja es masa tard per fer-se enrere. Ha arribat el moment limit i ho he d'assumir. Mai mes tornar enrrere. Mai mes. M'arrepentesc enormement de haver-ho volgut, però ja es tard per fer-se enrerre... i sé que ha de ser així, però no ho vull. Vull que tot torni a ser tan senzill com ho era abans. Seguirme preocupant per les mateixes coses que ara ja obvio, però que abans eren les més dificils. I poder seguir sense adonarme'n de les que ara hem foten realment. Vull tornar, i vull fugir... vull deixar de ser jo, i vull tornar a ser jo. Potser tot això hem surt malament i acabo sent una mala persona, pitjor que ara. Probablement, tota sa puta vida m'arrepentiré d'això que estic a punt de fer. Probablement. Però, el que mes me fot realment, es deixar tot això enrere per no poder.lo tornar a recuperar mai més. Que veig com la vida pasa a velocitat astronomica, cada cop mes aviat, i que no la puc aturar. Denou putes primaveres, i encara cap banc sense cremar. M'he tirat a la vida fàcil i ho reconec. No soc d'aquestes persones que lluiten amb cos i anmima pel que volen. Si més no, no per tot el que vull. 19 putes primaveres, i no puc estar orgullosa realment de res que hagui fet. Poques coses record haver fet, i que encara hem facin sentir feliç. I sempre he tirat per el camí facil, obviant, o no adondantmen compte de les coses, per no haver de lluitar, per no afrontarme a les coses. Per no haver de responsabilitzarme d'allò que hem pertany. Cada cop el temps passa més aviat, o el desaprofito més. Dedicar-me un temps a mi mateixa. Temps que m'he negat molts cops, que darrerament hem nego més que mai. Temps per mi, i només per mi. Per pensar en allò que som, alló que vull ser, allò que vull fer en aquesta puta vida i en aquest mon de merda que m'ha tocat. Un mon que no m'agrada i que m'agradaria esforçarme a canviar, però com sempre, he triat el cami facil. Agafar compromisos, sento que ho he de fer, però no vull, vull fer lo que me doni la puta gana. Però vull deixar ja de fer es subnormal, centrar es cap i pensar en lo que vull i qui vull ser. Me fa por acabar vegent-me un dia votant a n'es pp, però es un risc que hauré d'asumir. Vull seguir sent sempre jove, sempre. No vull envellir, mai mai, mai

dimarts, 15 de novembre del 2011

Por mucho que ya era noche cerrada, la gran ciudad no duerme. No puedes ver las estrellas. Por mucho que se esforzaba, solo podía contar tres estrellas ¿cómo ver en solo tres estrellas todo lo que ella quería ver? Ella quería ver allí a todos sus seres queridos, sus sueños, sus ideas. Como ver todo lo que la había dejado, una cosa tras otra, y dejándola totalmente sola en aquel lugar que cada día se le hacia más extraño, menos suyo, mas raro. Un lugar en el que cada día desaparecían estrellas en el cielo, para no aparecer nunca más. Ella quería luchar por todo eso, pero, cómo hacerlo en un lugar en el que ni siquiera puedes ver las respuestas en las estrellas? Debía salir de esa ciudad, volver a empezar, en un lugar donde pudiera encontrar todos sus sueños en las estrellas. Un lugar en que fuera posible, en ese lugar si que brillaran las estrellas. Un lugar donde nacían estrellas, y donde cada estrella era un sueño. Ese lugar, es el cielo. Desde el cielo si se ven. Y voló veinticinco pisos.

-Y volar contigo, y sentir el calor, de tus manos en mis alas.  

diumenge, 2 de gener del 2011

I es va aseure, a refelxionar sobre el que li havia pasat aquell dia, en aquell en aquell banc solitari, al seu paradis privat. Ningú no li sabia veure la inmensa bellesa que ella hi podia veure. Es preguntava perque. I perque a ella li agradava tant. Li agradava anar-hi especialment les nits d'estiu, quan els banyistes ja s'havien enretirat a conversar a les portes de les cases. I alesores ella nedava. I sentia el mar, sabia que era seu, només seu. Que aquell mar que ella tant s'estimava l'havia esperat tot el dia, a ella, sols a ella. Es sentia feliç. Els anys passaven i ell seguia allà. El seu amic més fidel. Sempre era allà. A cops fred, a cops infestat de gent, altres brut, però era ell.
Pensava en tot això, i de cop, ja no teia problemes...
Però començava a tenir molt fred, tremolava violentament. Haver-se assegut havia fet que el seu cos perdés el poc calor que havia guanyat durant el camí. No volia anar-se'n, sabia que un cop abandonés aquell indret tornarien els problemes. Però les seves mans estaven agafant un color lilós que indicaven sens dubte, els primers simptomes d'hipotèrmia. Se n'avia d'anar. S'aixecà i s'acostà a ell, ficà la mà dins l'aigua gelada, i es despedí d'ell amb un suau: Fins un altre.

-T'he recordat a prop del mar.