Som, serem allò que vulguem ser.

Que no vull que canvii res, tot i que vaig ser jo, qui va decidir que canvies, deixar molt enrerrer per creixer, per convertirme en la persona que sempre he volgut ser. El moment de canviar per bé, per pensarme les coses per no tornar-me equivocar, no vull seguirme equivocant, vull canviar, però no vull que arribi el moment que vaig marcar com a límit. Vull canviar al meu ritme, no vull envellir, no voldria que res hem presiones a canviar, tot i que soc jo mateixa qui hem presiona. Que queden poques hores, i que no basten per fer tot el que vull. Que veig com tot això s'escapa, s'envà per no tornar mai mes. Que jo som sa unica puta culpable de que pasi tot això, però som incapaç d'aturar-ho ara, ja es masa tard per fer-se enrere. Ha arribat el moment limit i ho he d'assumir. Mai mes tornar enrrere. Mai mes. M'arrepentesc enormement de haver-ho volgut, però ja es tard per fer-se enrerre... i sé que ha de ser així, però no ho vull. Vull que tot torni a ser tan senzill com ho era abans. Seguirme preocupant per les mateixes coses que ara ja obvio, però que abans eren les més dificils. I poder seguir sense adonarme'n de les que ara hem foten realment. Vull tornar, i vull fugir... vull deixar de ser jo, i vull tornar a ser jo. Potser tot això hem surt malament i acabo sent una mala persona, pitjor que ara. Probablement, tota sa puta vida m'arrepentiré d'això que estic a punt de fer. Probablement. Però, el que mes me fot realment, es deixar tot això enrere per no poder.lo tornar a recuperar mai més. Que veig com la vida pasa a velocitat astronomica, cada cop mes aviat, i que no la puc aturar. Denou putes primaveres, i encara cap banc sense cremar. M'he tirat a la vida fàcil i ho reconec. No soc d'aquestes persones que lluiten amb cos i anmima pel que volen. Si més no, no per tot el que vull. 19 putes primaveres, i no puc estar orgullosa realment de res que hagui fet. Poques coses record haver fet, i que encara hem facin sentir feliç. I sempre he tirat per el camí facil, obviant, o no adondantmen compte de les coses, per no haver de lluitar, per no afrontarme a les coses. Per no haver de responsabilitzarme d'allò que hem pertany. Cada cop el temps passa més aviat, o el desaprofito més. Dedicar-me un temps a mi mateixa. Temps que m'he negat molts cops, que darrerament hem nego més que mai. Temps per mi, i només per mi. Per pensar en allò que som, alló que vull ser, allò que vull fer en aquesta puta vida i en aquest mon de merda que m'ha tocat. Un mon que no m'agrada i que m'agradaria esforçarme a canviar, però com sempre, he triat el cami facil. Agafar compromisos, sento que ho he de fer, però no vull, vull fer lo que me doni la puta gana. Però vull deixar ja de fer es subnormal, centrar es cap i pensar en lo que vull i qui vull ser. Me fa por acabar vegent-me un dia votant a n'es pp, però es un risc que hauré d'asumir. Vull seguir sent sempre jove, sempre. No vull envellir, mai mai, mai