Som, serem allò que vulguem ser.

Ella creia que hi havia dues classes de por; una a coses que et podien ocórrer, i una altra por, a coses sobrenaturals. La majoria de gent confon aquests dos sentiments, es pensa que son iguals, però no ho són. Ella ho tenia molt clar: la seva veritable por era a coses sobrenaturals, les que no podia controlar. Ja que ella podia veure el futur. No sempre, no tot, però en els moments important tenia aquell recurs, sempre venia quan el necessitava. Tot i que sempre li mostrava coses clares, no tenia cap forma de saber si allò seria bo, o que solament ho semblava, i que acabaria malament, ja que alguna cosa sobrenatural hi podia interferir. Ella ja veia les coses, no obstant totes les decisions. L’únic que podia canviar el final del que ella veia eren forces sobrenaturals. Coses en que la majoria de gent no creu i que denominen mala sort. Mai ho havia explicat a ningú. Per a ella, no hi havia res més difícil que ocultar el que ja sabia, haver de fingir no saber que passaria, per exemple una amiga sortia al carrer i ella sabia que l’atropellaria un cotxe, però ella no podia saber si es salvaria o no. Allò li indicava que una presència sobrehumana hi prendria partit. Però per quin costat? Ella ja sabia que tot i que s’enganxés a la seva amiga nit i dia no podria fer que allò no passés, passaria encara que tanqués a la seva amiga en una torre sense portes... però va ser el dia que va veure com un soldat posaria una bomba en una escola plena de nens, quan no va poder més. Va fer tot el que va poder, avisar policia, diaris... però ningú la va escoltar. Fins que se li va ocórrer fer un comunicat en nom d’Alqaeda. Va estar molt pendent del futur de l’escola. Va aconseguir veure el nom de l’escola i els nins sortint per la porta del darrere i pujant en cotxes, fugint a peu, en autobús... mentre els soldats entraven a l’escola. Però no podia saber quin dia era. Així que se li va ocórrer visitar l’escola. Va veure un gran calendari a la paret. Així que només li calia esperar a tornar a tenir aquella visió, ja sabria cap on mirar. Va tornar a l’escola per assegurar-se de que cada dia el marcaven al calendari. I que el rellotge que hi havia a sota no es retardava. Al cap d’uns dies va tornar a tenir aquella visió, aquest cop ja ho tenien tot més lligat, i va poder veure com s’endinsaven més a l’escola. Sense trobar-se ningú. Va veure el dia i l’hora: l’endemà, faltaven dotze hores. Va decidir anar a parlar amb algunes amigues que també podien veure el futur, però no a la seva manera. Si no els ho explicava no podrien veure res. Així que els ho va demanar, i totes ho van veure, van veure el lloc que ocupaven. Unes tallant carreteres, l’altre cridava als diaris, l’altre fent-se passar per policia...

 u.u" no hi ha inspiració per acabar-la T.T