Som, serem allò que vulguem ser.

Brillaven els núvols a la llum del sol. Sobre l'aigua que hi havia a les fulles s'hi reflectien milions de colors. Tot relluïa amb una llum màgica, com si fossen milions de fragments de diamants.

Bufava una brisa suau i agradable, que feia onejar les fulles i les branques dels arbres, fent caure diminutes gotes d'aigua. L'aire es filtrava per les escletxes i produïa un lleuger xiuxiueig. L'aigua corria, neta i clara, sota els meus peus. el vent m'esbullava els cabells. Les diminutes gotes d'aigua em mullaven la cara.

Res no podia trencar aquell profund silenci, que realment no existia. Podia sentir el silenci per sobre de tots aquells sorolls: El xiuxiueig del vent, el soroll de l'aigua que corria, el cant dels ocells, les gotes que queien del cel, la fregadissa de les branques.... Però per sobre tot això, silenci. El més profund i bell que us pugueu imaginar. Cada nou só s'afegia a aquell silenci, res el trencava, res el podia trencar...

I aleshores tot es va fer fosc, i ara tot fou silenci, però un silenci diferent, el més fosc i horrible que us pugueu imaginar. Ja no hi havia aigua, ni vent, ni branques que fregassin, ni gotes caiguent del cel, ni ocells cantant, res brillava ja, sols aquell silenci que em matava a moments.

Le volvió loca el sonido de las gotas del rocío.