Seguiem caminant. Ningú havia dit encara que aturesim. No podiem fer-ho. Haviem, jo almenys, de reprimir les ganes de fugir correns. Ordre d'aturar! Llavors va ser quan em vaig adonar que moririem allà mateix. Allà mateix ens enterrarien. El moment havia arribat. Tant temps sabent el que ens esperava, i em semblava impossible que cap de nosaltres hagués pensat res. Jo no volia morir. I segur que cap de les meves companyes tampoc. Moltes eren mares, àvies, moltes tenien una familia que esperava veure-les algun dia... Però també n'hi havia, com jo, que ho havien perdut tot, o millor dit, els ho havien arrabassat tot. Que només volien viure per aconseguir allò pel que van morir totes aquelles persones importants per nosaltres. Jo volia viure i no tenia per qui viure, per tant, les que si que tenien per qui viure havien de voler viure, segur. Llavors, perquè ningú feia res? Algú havia de fer alguna cosa, però ningú ho feia. En aquell moment ho vaig entendre, algú havia de fer alguna cosa, i aquella persona era jo. Vaig moure la mà per fer alguna cosa, confiant en saber el que feia sense saber-ho. I llavors el tret, i la bala que se'm ficava a dins, i la caiguda, d'esquena, en aquella fosa, amb altres persones. Amb altres companyes, entre altres que segurament també volien viure, i segurament també, es van adonar massa tard que depenia d'elles. Tant temps per pensar i tan poc per reaccionar.
Orden de detenerse, y de repente darse cuenta de que no hay abrazo de despedida...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada