Som, serem allò que vulguem ser.

Hi ha paraules que no mereixeran mai veure la llum. Llavors, són paraules condemnades? Si, això és evident, ho són. Doncs, si estan condemnades a no veure mai la llum, que és el que si mereixen? Seguir per sempre tancades en un calaix no és el que mereixen, segur. La qüestió és, si existeixes, veure la llum, sinó, de que serveix? Existir per veure la llum, o no existir. Això semblava ben clar! Però llavors, totes aquelles paraules que ja existien, que? Havien de destruir-se? I el que és més important, tindré el valor de fer-ho? Crear, destruir. És difícil prendre la decisió, però encara ho és més, complir.la. Destruir... però com? La llum... No la mereixen, però, la llum els mereix a ells? Potser, estan condemnades a ser de la llum. Però, que farà la llum amb elles? Si no la mereixen... Però la llum les mereix a elles... I si, la llum les mereix per destruir-les? Sembla evident que li hauré d'entregar les meves paraules a la llum, ella les destruirà. No hi ha altra. No mereixen la llum.

i va agafar un grapat dels fulls de la carpeta i els tirà al foc. Mentre els fulls es consumien es repetia, per contenir les llàgrimes, no mereixen la llum, la llum les mereix a elles. Seguia tirant grapades de fulls plens de paraules, plens de les seves paraules. I la llum consumí totes les seves paraules, consumí una part de la seva anima. Potser la llum la va consumir a ella, i no se'n va adonar.

Y a mi me mata el mismo sol que a ti te alumbra.