Estava cansada, molt. Les cames gairebé ja no li responien, només caminava, caminava, i sabia que per molt que les seves cames estaven a punt de defallir, no podia aturar, no ara. Si aturava, l'atraparien, i això era una cosa que no permetria mai. Mai. No els hi donaria aquella gran satisfacció, d'atrapar-la. Començaven a entreveure's els primers rajos de sol a l'horitzó. Feia molt fred, podia veure el gebre sobre l'arena de la platja. el vent se li ficava entre la roba, gelant-la més si això era possible. L'olor a sal se li ficava a les fosses nassals, fent amb el fred, una mescla insuportable, que feia que li caiguessin les llàgrimes que tant s'esforçava en contenir. Tenia por, i la por no és una cosa que puguis deixar enrere mentre camines. La por no t'acompanya, la por va davant teu. Tu segueixes la por. La por es teva, no pots abandonar-la. No pots deixar-la enrere, es teva, i només teva. L'únic que pots fer, és fer que ja no sigui teva. Deixar de tenir-la. Ella ho faria, deixaria de tenir por. Però, com es feia? Com podia deixar de tenir por? I més en aquell moment! ja no sabia les hores que duia fugint, intentar escapar, i quan creia que ho havia aconseguit, s'adonava que no, i es preguntava si realment valia la pena, si no l'atraparien fes el que fes. Si no era millor donar la volta i enfrontar-s'hi cara a cara. Si no era millor deixar de fugir. Va donar-se la volta, i la por va deixar de ser seva.
+Jo no estim la por.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada