Hi ha cops que penso que vull anar-me'n d'aquí i oblidar-me de tot. Perque putes no puc ser feliç?

Perque al principi del camí no hi tenc una senyal que m'indiqui com serà el camí? Quan arribi al final d'aquest camí, no podré tornar enrere per agafar el que vaig desestimar, em perdré per el camí.

Perque una cosa es veure el camí, i l'altre caminar. Perque una cosa es pensar, i l'altra fer.

Es van oblidar d'explicar-me una part essencial, a ser racional, a tenir mesura de les coses. A saber distingir les persones i a saber que volen de mi. Que per molt que ho intenti, no deixaré de sentir, no deixaré d'estimar, per molt que ho intenti, no ho aconsegueixo. Que per molt que no vulgui beure d'aquesta copa sense brindar abans per el demà, ho seguiré fent, no ho podré evitar.

Perque vull ser forta, vull intentar-ho, però no en sé. En vull aprendre, però ningú me'n va ensenyar. En vull aprendre, i no sé per on començar.

El fet que tot tengui un final pot ser bo?...

brindaré amb copes buides per no perdre la raó,

avisa'm quan guanyi l'amor,

espero ser habitant del món!

Per totes aquelles persones que un dia us en vau anar... i que mai més vau tornar...

Per totes vosaltres, per les que heu deixat un buit irreemplaçable als nostres cors, i per aquelles que no tant. Per aquelles que ens heu sabut greu, i per aquelles per les que hem plorat, i per les que ni tan sols ens n'hem adonat. Perque sempre ens quedarà alguna cosa més a dir-vos, alguna cosa més a preguntar-vos, alguna cosa que no tinguereu temps a contar-nos, i alguna que no us vau atrevir a dir-nos. Tantes preguntes... que ja mai tendràn resposta. Sols el silenci, el dupte. Per totes aquelles que us hi vau enfrontar amb el cap ben alt, i les que no tant... Les que la temieu i les que no. Les que l'esperaveu, les que no, les que la vau anar a cercar, i les que vau espera que vingués ella...

Totes i cadascuna de vosltres, TOTES... Totes deixau un gran buit al cor. Uns cops més gran, altres més petit. Però totes teniu i tendreu sempre el vostre lloc al meu cor.

Per tot el que m'heu ensenyat, o pel que m'heu estimat, o les dues coses. Mai ningú podrà substituir-vos. I si ho fa, mai serà el mateix, MAI.

Algun dia ens retrobarem. Llavors, espero haver crescut, en gran part gràcies a vosaltres, i poder entendre-ho tot millor. Perque vull que algun dia, em conteu tot allò que no hem vau poder dir, que hem conteu el que no us vau atrevir a contar-me, que resolgueu els dubtes que em vau deixar el dia que us en vau anar.

Gràcies per ser tot el que heu estat per jo, gràcies. Companyes com vosaltres sereu sempre un gran exemple a seguir per totes nosaltres.

+Mira si sóc pobre que no et puc fer tornar al món...

Asseguda devora de la finestra observava com la seva vida es desfeia entre llàgrimes, entre les seves pròpies llàgrimes. Tot allò que l'havia fet sentir feliç ara la torturava. No podia pensar en res més, només en que creia que el seu món s'estava extingint a grans empentes, que tot penjava d'un fil, un fil que creia a punt de trencarse definitivament, sense solució, sense possibilitats de tornar a construir-lo. Però possiblement el que més mal li feia era aquella incertidumbre, no sabia que passaria. Tot es desfeia... tot es desfeia, i nigú volia reconstruir-lo

+TODO TU MUNDO ERA UNA PURA FICCIÓN

Formes de veure el món

Tota la seva vida fluia i s'escorria entre ela mateixa en aquell flascó de vidre, situada al mig del no res. ¿Cuant temps trigaria a caure? Volia que fos ja, a vegades el dolor es torna insoportable, no ho aguantava més. Veia tota la seva vida reflexada en el cianur que hi havia a l'ampolla que sostenia delicadament entre les mans. Tots els mals record passaven pel seu servell i es diluien, per no tornar-los a veure mai més. ¿Que li esperava?¿Aniria al cel?¿A l'infern?¿Al paradís?¿Es reencarnaria?¿Al limb?¿Es converiria en una pàgina web? ¿o simplemnet, deixaria d'existir? Fos com fos, no sofriría més. I si havia de sofrir? no li importava, ja que, per sofrir aquí, podia provar sort, qui sap, pot ser li agradaria, ja s'hi havia acostumat.

ser lliure

Arribava per a ella el milor moment del dia, se n'anava a dormir. Sempre li havia agradat aquell moment. volia dir que un dia s'acabava, i que ja no podien passar més coses dolentes, aquell dia. Si passaven, ja serien cosa de l'endemà.

Tot era bonic, els carreres eren nets i hi havia flors, les cases estaven ben pintades. no hi havia muntanyes de fems a les portes de les cases. Era totalment el contrari del seu barri. ella caminava feliçment, cuan, d'una de les cases sortí el seu marit. ella intentà fugir, però ell l'abraçà càlidament. Ella no entenia com aquell home, que are l'abrçava d'una forma forta i sincera, era el mateix que li pegava sempre. van entrar a casa, ell l'agafava per l'espatlla mentre li deia com l'estimava de molt. Ella somreia, confiada. Cuan es tancà la porta començà l'infern, notafa dolor, dolor, era l'únic que sentia. Veia llums estranyes, fins que despertà. El seu marit li estava pegant amb una cadira, tot era vermell. Ella, s'acostà a la finestra i es tirà. No permetria que ell triés el moment en que moriria. S'estimava més morir per haverse tirat per la finestra, que no que ell la matès, a cops.

+Tiempo de soñar, tiempo de recordar
Tiempo de parar, cerrar los ojos y soñar ser libre
Para encontrar en ti otra realidad

Ella volia passar les tardes de primavera a la vora del riu, asseguda sobre la gespa, mentre la seva filla jugava a la vora del riu, fints que la cridés per anar a menjar un entrepà i beure un suc de tarnoja dolç. Menjarien i desprès es tombarien sota la sombra d'aquell arbre que tant els agradava, i dormirien una estona...

Desprès la despertavenens crids del seu marit, a casa seva, enmig d'aquell trist barri...

_sueña que sueña con ella_

bé, no sé si quedarà així o si la allargaré...

De peu, davant el mirall, sangrant, plorant, contemplant el terre inundat de sang i llàgrimes, amb el cap perdut, sense pensar en el dolor que li atravessava el cos, observant la sang córrer davall els seus peus, la sang que li queia per les cames...

Dolor, sang, llàgrimes...

Crits en la distància, era l'únic que sentia, pero no li importaba, no volia saber-ho, sols volia rendir-se a aquell somni que prometía lliurar-la del dolor...

Els crits ja no eren llunyans, sonavan a l'altre costat de la porta tancada amb clau... No sabia que fer, casi no es podia moure, però aquella porta no podía durar molt més, acabaria cedint davant els cops i  potades que rebia... s'havia d'aixecar, havia d'arribar fints a la finestra, i cridar, cridar amb tota l'ànima...

Lentament, sense fer soroll obre la finestra, i intenta treure el cap i el braç, treu la tovallola empapada en sang i la deixa penjant, intentant moure-la... una veïna, que estén la roba la veu, i comença a cridar...

 

+Aún sigo viva, aguanté tus golpes, reventando en mis entrañas tu miseria...