Hi ha paraules que no mereixeran mai veure la llum. Llavors, són paraules condemnades? Si, això és evident, ho són. Doncs, si estan condemnades a no veure mai la llum, que és el que si mereixen? Seguir per sempre tancades en un calaix no és el que mereixen, segur. La qüestió és, si existeixes, veure la llum, sinó, de que serveix? Existir per veure la llum, o no existir. Això semblava ben clar! Però llavors, totes aquelles paraules que ja existien, que? Havien de destruir-se? I el que és més important, tindré el valor de fer-ho? Crear, destruir. És difícil prendre la decisió, però encara ho és més, complir.la. Destruir... però com? La llum... No la mereixen, però, la llum els mereix a ells? Potser, estan condemnades a ser de la llum. Però, que farà la llum amb elles? Si no la mereixen... Però la llum les mereix a elles... I si, la llum les mereix per destruir-les? Sembla evident que li hauré d'entregar les meves paraules a la llum, ella les destruirà. No hi ha altra. No mereixen la llum.

i va agafar un grapat dels fulls de la carpeta i els tirà al foc. Mentre els fulls es consumien es repetia, per contenir les llàgrimes, no mereixen la llum, la llum les mereix a elles. Seguia tirant grapades de fulls plens de paraules, plens de les seves paraules. I la llum consumí totes les seves paraules, consumí una part de la seva anima. Potser la llum la va consumir a ella, i no se'n va adonar.

Y a mi me mata el mismo sol que a ti te alumbra.

Estava cansada, molt. Les cames gairebé ja no li responien, només caminava, caminava, i sabia que per molt que les seves cames estaven a punt de defallir, no podia aturar, no ara. Si aturava, l'atraparien, i això era una cosa que no permetria mai. Mai. No els hi donaria aquella gran satisfacció, d'atrapar-la. Començaven a entreveure's els primers rajos de sol a l'horitzó. Feia molt fred, podia veure el gebre sobre l'arena de la platja. el vent se li ficava entre la roba, gelant-la més si això era possible. L'olor a sal se li ficava a les fosses nassals, fent amb el fred, una mescla insuportable, que feia que li caiguessin les llàgrimes que tant s'esforçava en contenir. Tenia por, i la por no és una cosa que puguis deixar enrere mentre camines. La por no t'acompanya, la por va davant teu. Tu segueixes la por. La por es teva, no pots abandonar-la. No pots deixar-la enrere, es teva, i només teva. L'únic que pots fer, és fer que ja no sigui teva. Deixar de tenir-la. Ella ho faria, deixaria de tenir por. Però, com es feia? Com podia deixar de tenir por? I més en aquell moment! ja no sabia les hores que duia fugint, intentar escapar, i quan creia que ho havia aconseguit, s'adonava que no, i es preguntava si realment valia la pena, si no l'atraparien fes el que fes. Si no era millor donar la volta i enfrontar-s'hi cara a cara. Si no era millor deixar de fugir. Va donar-se la volta, i la por va deixar de ser seva.

+Jo no estim la por.

Brillaven els núvols a la llum del sol. Sobre l'aigua que hi havia a les fulles s'hi reflectien milions de colors. Tot relluïa amb una llum màgica, com si fossen milions de fragments de diamants.

Bufava una brisa suau i agradable, que feia onejar les fulles i les branques dels arbres, fent caure diminutes gotes d'aigua. L'aire es filtrava per les escletxes i produïa un lleuger xiuxiueig. L'aigua corria, neta i clara, sota els meus peus. el vent m'esbullava els cabells. Les diminutes gotes d'aigua em mullaven la cara.

Res no podia trencar aquell profund silenci, que realment no existia. Podia sentir el silenci per sobre de tots aquells sorolls: El xiuxiueig del vent, el soroll de l'aigua que corria, el cant dels ocells, les gotes que queien del cel, la fregadissa de les branques.... Però per sobre tot això, silenci. El més profund i bell que us pugueu imaginar. Cada nou só s'afegia a aquell silenci, res el trencava, res el podia trencar...

I aleshores tot es va fer fosc, i ara tot fou silenci, però un silenci diferent, el més fosc i horrible que us pugueu imaginar. Ja no hi havia aigua, ni vent, ni branques que fregassin, ni gotes caiguent del cel, ni ocells cantant, res brillava ja, sols aquell silenci que em matava a moments.

Le volvió loca el sonido de las gotas del rocío.

Seguiem caminant. Ningú havia dit encara que aturesim. No podiem fer-ho. Haviem, jo almenys, de reprimir les ganes de fugir correns. Ordre d'aturar! Llavors va ser quan em vaig adonar que moririem allà mateix. Allà mateix ens enterrarien. El moment havia arribat. Tant temps sabent el que ens esperava, i em semblava impossible que cap de nosaltres hagués pensat res. Jo no volia morir. I segur que cap de les meves companyes tampoc. Moltes eren mares, àvies, moltes tenien una familia que esperava veure-les algun dia... Però també n'hi havia, com jo, que ho havien perdut tot, o millor dit, els ho havien arrabassat tot. Que només volien viure per aconseguir allò pel que van morir totes aquelles persones importants per nosaltres. Jo volia viure i no tenia per qui viure, per tant, les que si que tenien per qui viure havien de voler viure, segur. Llavors, perquè ningú feia res? Algú havia de fer alguna cosa, però ningú ho feia. En aquell moment ho vaig entendre, algú havia de fer alguna cosa, i aquella persona era jo. Vaig moure la mà per fer alguna cosa, confiant en saber el que feia sense saber-ho. I llavors el tret, i la bala que se'm ficava a dins, i la caiguda, d'esquena, en aquella fosa, amb altres persones. Amb altres companyes, entre altres que segurament també volien viure, i segurament també, es van adonar massa tard que depenia d'elles. Tant temps per pensar i tan poc per reaccionar.

Orden de detenerse, y de repente darse cuenta de que no hay abrazo de despedida...

Hi ha cops que penso que vull anar-me'n d'aquí i oblidar-me de tot. Perque putes no puc ser feliç?

Perque al principi del camí no hi tenc una senyal que m'indiqui com serà el camí? Quan arribi al final d'aquest camí, no podré tornar enrere per agafar el que vaig desestimar, em perdré per el camí.

Perque una cosa es veure el camí, i l'altre caminar. Perque una cosa es pensar, i l'altra fer.

Es van oblidar d'explicar-me una part essencial, a ser racional, a tenir mesura de les coses. A saber distingir les persones i a saber que volen de mi. Que per molt que ho intenti, no deixaré de sentir, no deixaré d'estimar, per molt que ho intenti, no ho aconsegueixo. Que per molt que no vulgui beure d'aquesta copa sense brindar abans per el demà, ho seguiré fent, no ho podré evitar.

Perque vull ser forta, vull intentar-ho, però no en sé. En vull aprendre, però ningú me'n va ensenyar. En vull aprendre, i no sé per on començar.

El fet que tot tengui un final pot ser bo?...

brindaré amb copes buides per no perdre la raó,

avisa'm quan guanyi l'amor,

espero ser habitant del món!

Per totes aquelles persones que un dia us en vau anar... i que mai més vau tornar...

Per totes vosaltres, per les que heu deixat un buit irreemplaçable als nostres cors, i per aquelles que no tant. Per aquelles que ens heu sabut greu, i per aquelles per les que hem plorat, i per les que ni tan sols ens n'hem adonat. Perque sempre ens quedarà alguna cosa més a dir-vos, alguna cosa més a preguntar-vos, alguna cosa que no tinguereu temps a contar-nos, i alguna que no us vau atrevir a dir-nos. Tantes preguntes... que ja mai tendràn resposta. Sols el silenci, el dupte. Per totes aquelles que us hi vau enfrontar amb el cap ben alt, i les que no tant... Les que la temieu i les que no. Les que l'esperaveu, les que no, les que la vau anar a cercar, i les que vau espera que vingués ella...

Totes i cadascuna de vosltres, TOTES... Totes deixau un gran buit al cor. Uns cops més gran, altres més petit. Però totes teniu i tendreu sempre el vostre lloc al meu cor.

Per tot el que m'heu ensenyat, o pel que m'heu estimat, o les dues coses. Mai ningú podrà substituir-vos. I si ho fa, mai serà el mateix, MAI.

Algun dia ens retrobarem. Llavors, espero haver crescut, en gran part gràcies a vosaltres, i poder entendre-ho tot millor. Perque vull que algun dia, em conteu tot allò que no hem vau poder dir, que hem conteu el que no us vau atrevir a contar-me, que resolgueu els dubtes que em vau deixar el dia que us en vau anar.

Gràcies per ser tot el que heu estat per jo, gràcies. Companyes com vosaltres sereu sempre un gran exemple a seguir per totes nosaltres.

+Mira si sóc pobre que no et puc fer tornar al món...

Asseguda devora de la finestra observava com la seva vida es desfeia entre llàgrimes, entre les seves pròpies llàgrimes. Tot allò que l'havia fet sentir feliç ara la torturava. No podia pensar en res més, només en que creia que el seu món s'estava extingint a grans empentes, que tot penjava d'un fil, un fil que creia a punt de trencarse definitivament, sense solució, sense possibilitats de tornar a construir-lo. Però possiblement el que més mal li feia era aquella incertidumbre, no sabia que passaria. Tot es desfeia... tot es desfeia, i nigú volia reconstruir-lo

+TODO TU MUNDO ERA UNA PURA FICCIÓN